Valoro molt positivament aquestes ultimes excursions que hem fet, ja que apendre de formes diferents com visitar a gent que en sap, veure coses reals (com els daguerrotips) i poder fer nosaltres mateixos els nostres experiments (com revelar fotos analògicament) és una manera molt intereessant d'apendre!!
Ex.6 NAN GOLDIN
Goldin es una artista estadounidense, renovadora de la fotografía documental. Nace en 1953 en una familia de origen judío en Washington D.C., pero crece entre varias familias adoptivas de distintas ciudades de Nueva Inglaterra, después de que su hermana se suicidara. Poco después, Goldin entra en una escuela experimental del área de Boston, la Satya Community School. Cuando tiene 15 años, tiene su primer contacto con la fotografía en la escuela; dos años más tarde, cuando empiezan los años 70, Goldin ya aparece como una aspirante a fotógrafa profesional inspirada, según ella misma, "en las imágenes de las revistas de moda".
Por esa época, Goldin empieza a frecuentar la comunidad de Provincetown, un destino de vacaciones de Massachusetts muy popular entre los homosexuales de la Costa Este estadounidense. Allí, la artista conoce a los que habrían de ser habitantes y protagonistas de sus fotografías durante los siguientes 20 años: Bruce, Sharon, Cookie, Waters...
Poco después, Goldin ingresa en la Escuela del Museo de Bellas Artes de Boston, donde se gradúa en 1978. En su promoción también estudian artistas reconocidos como Philip-Lorca diCorcia y David Armstrong, al que había conocido en Satya y que habría de convertirse en uno de los grandes cómplices de Goldin. En esa época, además, la fotógrafa empieza a trabajar con películas de color y a emplear luces de flash.
Con ese equipaje, Goldin abandona Boston y se establece en el barrio de Bowery, en Manhattan, donde se topa con el estallido del punk y la aparición paralela de decenas de impulsos contraculturales. En Nueva York, la fotógrafa encuentra el gran tema de su obra: la narración de la vida sentimental y sexual de ese ambiente. Goldin, de hecho, se califica a sí misma como «fotógrafa documentalista».
Para emprender esa narración, Goldin trabaja con series de fotografías que cuentan desde dentro la vida de sus amigos: inciación, plenitud y dependencia sexual, depresión, pobreza, amor, soledad, violencia, enfermedad... Para enfatizar el efecto narrativo, Goldin presenta esas imágenes en películas que muestran las fotografís sucesivamente. La más famosa de ellas se llama La balada de la dependencia sexual (título tomado de una canción de Bertolt Brecht), y ya muestra el efecto devastador del sida sobre esa generación en 1986. Una de sus series posteriores, La balada desde la morgue insiste en el mismo tema.
Tanto es así que, poco después de presentar La Balada de la dependencia sexual en Europa, Goldin ingresa en una clínica de desintoxicación, donde sigue trabajando. Allí, el autorretrato se convierte en uno de los temas recurrentes de su obra. Más tarde, la fotógrafa rodaría un documental autobiográfico, I'll be your mirror, que toma su título de una canción de la Velvet Underground.
Poco después de salir de la clínica, en 1991, Goldin abandona los Estados Unidos y se marcha a Berlín para cuidar de su amigo Alf Bold, enfermo de sida. Desde entonces, la fotógrafa vive entre la capital alemana, París y Yale, donde es profesora.
En el año 2007 recibió el Premio internacional de la fundación Hasselblad por su obra. En el año 2007 recibió el Premio internacional de la fundación Hasselblad por su obra
La Marta i jo vam escollir aquesta ratista perque ens va cridar molt la antenció la crítica social que feia, d'una manera visual bastant "bèstia". Nan Goldin fotografia coses que ella viu molt d'aprop, així que la seva intenció en les fotos es totalment nua, no té res a amagar. Em va agradar molt poguer descobrir aquesta artista, que critica el sida, el maltractament de gènere i el masclisme, la prostitució i la vida de nit en general.
Ex.5 Gèneres fotogràfics
REPORTATGE: Sebastiao Salgado
La primera cosa que vaig pensar quan vaig veure aquesta foto va ser: desesperació. La foto està composta per una sola dona, sense tenir importància el fons. La vista va només a la cara, a les faccions cansades i velles, i causa major impressió a causa del blanc i negre i de la llum bastant contrastada. Aquesta foto reportatge el que vol és transmetre un missatge a la gent que la veu. La vida no és fàcil per a tothom, i tot el que fotografia Sebastiao Salgado té una denúncia social per darrere. Mentre nosaltres ens queixem perquè no ens agrada la roba que tenim, o perquè no ens han fet el nostre dinar preferit, potser en aquella dona se li acabava de morir la persona més estimada. Quan vaig trobar-la, em vaig quedar pensan-thi, transmet molts sentiments, i cap d'ells és agradable.
RETRAT: Helmut Newton
Aquesta fotografia de retrat de Helmut Newton és una imatge luxuriosa i de poder. Hi ha una dona, en blanc i negre, fumant. Les dones que fumaven (i en aquest cas, amb molt de "glamour") eren dones modernes, riques, i que en sabien de la vida. No sé que és exactament el que volia transmetre el fotògraf, però a mi em transmet això, luxúria. Té prioritat de velocitat, és ràpida, per a poder captar el fum amb moment congelat.
PAISATGE: Edward Weston
Aquesta foto de paisatge em va sorprendre molt. És extranya, hi ha molta llum i claror a les muntanyes, pero a dalt s'aproxima un núvol quasi negre. És com si els núvols tinguessin la seva trajectoria, es moguessin.
La foto és en blanc i negre, suposo que el fotògraf no li va donar gaire importancia als colors, sino als clars i foscos dels núvols. Són unes muntanyes nevades, molt pures, però en poc caurà una gran tempesta.
NU: Edward Weston
Aquesta fotografia és intrigant. La poca llum, i la seva mirada.... En què devia estar pensant?.. Apareix una dona, en un pla mitjà, i té un posat una mica provocador (però no provocador sexualment, sinò que està amb la mà a la cintura, com fent-se la valenta, intentant mostrar una imatge d'ella). El punt d'atenció màxim en aquesta foto és la mirada, és una foto de nu, però en la major cosa que ens fixem és en la seva cara. Segueixo preguntant-me perquè mirava així..
NATURA MORTA: Claus Goedicke
Aquesta natura morta es basa en la senzillesa dels objectes fotografiats. És en color, i cada pot té un color bastant viu, més o menys. El fons es blau, bastant seré, i més que res és això, la senzillesa de la fotografia que la fa bonica.
Ex.4 Fotografia i memòria (part 2)
Aquestes fotos són dels anys 40, en les quals surt la meva àvia, amb la seva germana bessona, quan eren petites. També hi surten els seus pares, i algunes tietes de la família. Les fotos les devien fer en algun aconteixement familiar, on feia bon dia, són fotos molt informals, d'una càmera domèstica i senzilla. Van ser fetes a Blancafort, un poblet petit a prop de Montblanc.
En aquesta foto surt l'avi del meu pare, és a dir, el meu besavi, el qual jo no vaig conèixer. Però m'ha fet gràcia posar aquesta foto, ja que segons el que m'han explicat, era un home molt seré i tranquil, ple de felicitat, i a la foto surt somrient, i em transmet calidesa. Va ser feta aproximadament als anys 40 també, possiblement un dels mateixos dies que les fotos anteriors.
Ex.4 Fotografia i memòria
Rebuscant per les fotos de quan era petita, he trobat aquesta del carnaval de quan jo devia tenir uns 5 anys.
M'ha fet molta gràcia trobar-la, són amigues que encara conservo i les segueixo veient, tot i que ja no tant, però aquesta foto m'ha fet recordar la il·lusió que teniem quan erem petites de disfrassar-nos de princeses de conte, i la alegria i la cara de encantades que feiem al veure tans colors a la rua de carnaval.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)